Després d’analitzar les nou defenses del cas BPA a la sèrie documental publicada al canal “No es época para tontos”, la conclusió ja no es pot formular amb prudència diplomàtica: Andorra té davant seu una ferida institucional que no es tancarà amb silenci, ni amb sentències solemnes, ni amb apel·lacions abstractes al prestigi de l’Estat.
Font:
Autor: Josep Guirao
Publicat el: 25 de juny de 2026
Si les defenses examinades en aquesta sèrie documental tenen raó en els seus punts essencials, el que es va jutjar no van ser només uns empleats, gestors, tècnics i directius de Banca Privada d’Andorra (BPA). El que es va jutjar va ser una època, un model financer, una pressió internacional i la necessitat política d’oferir culpables per salvar la façana del país.I quan un Estat necessita culpables abans que proves, el dret penal deixa de ser garantia i es converteix en instrument.
La Fiscalia va construïr una novel·laLa sèrie de nou vídeos no és una peça de propaganda. És una autòpsia. Defensa a defensa, foli a foli, nom a nom, apareix un patró que ja no es pot despatxar com una simple estratègia d’advocats. Apareix la mateixa fractura repetida: manca de prova penal individualitzada, delictes precedents incompatibles amb la legalitat andorrana del moment, informes importats d’Espanya sense contradicció suficient, inferències convertides en certesa, empleats de base tractats com a conspiradors, responsables tècnics castigats per haver documentat controls, directius condemnats per confiar en auditories, i una Fiscalia que sembla haver construït una gran novel·la penal allà on el dret exigia cirurgia probatòria.La primera gran defensa, relativa a Amaya de Santiago, Sergi Fernández, Antoni Calvente i Xavier Mayol, ja situava sobre la taula el problema essencial: l’Estat va acusar com si la proximitat bancària equivalgués a coneixement criminal. Però treballar en un banc no converteix ningú en blanquejador. Veure documentació, omplir informes, reportar a superiors, comprovar albarans o seguir protocols interns no equival a conèixer l’origen delictiu d’uns fons, i molt menys a voler ocultar-lo.La presumpció d’innocència exigeix alguna cosa més que estar a prop de l’expedient. Exigeix prova directa. Exigeix individualització. Exigeix que el tribunal pugui dir: aquesta persona va fer això, aquest dia, d’aquesta manera i amb aquesta intenció. Sense això, el que hi ha no és justícia penal. És contaminació per ambient.
El pecat original
La defensa d’Alfons Clavera Aristi, en favor d’Esteve García i Josep González, va reforçar aquesta esquerda: s’hauria convertit la funció laboral en sospita penal, la posició administrativa en coneixement delictiu i la mera pertinença a una estructura bancària en una mena de pecat original. Però el blanqueig dolós exigeix doble dol: conèixer l’origen criminal dels diners i voler ocultar-lo. No n’hi ha prou que el client fos problemàtic. No n’hi ha prou que hi hagués efectiu. No n’hi ha prou que anys després el país descobrís que el seu propi model financer era insostenible.Si en el moment dels fets el frau fiscal estranger no funcionava com a delicte precedent de blanqueig a Andorra, pretendre condemnar retrospectivament equival a aplicar el Codi Penal del futur als treballadors del passat. Això no és justícia. És retroactivitat encoberta.
Errors gruixuts
La defensa de Salvador Capdevila Pallarés, sobre Enrique Rafael Gracia Cerdà, Mauricio Escribano i Ignacio Cardiel, va aportar un dels elements més sagnants de tota la sèrie: errors gruixuts, xifres mal construïdes, operacions ordinàries transformades en sospitoses i fins i tot confusions d’identitat que en qualsevol procés garantista haurien d’haver encès totes les alarmes. Que una diferència entre 5.000 i 50.000 euros pugui sobreviure dins d’una macrocausa penal ja retrata el problema. Que un “Nacho” d’unes escoltes pugui convertir-se per automatisme en Ignacio Cardiel, quan el context apuntava a una altra persona, és més que una anècdota: és la radiografia d’una instrucció on el volum de paper va substituir la precisió.I quan la llibertat d’una persona depèn que algú detecti un zero afegit enmig de milers de folis, el que està en joc ja no és només el cas BPA. És la seguretat jurídica de qualsevol ciutadà davant l’aparell de l’Estat.
Protegir la condemna
Marc Maestre Rifà, en la defensa de Joana Reolid, Francesc Martínez-Bort, Francesc Xavier Domingo, Francisco Javier Filoso i els germans Rivero, va desmuntar una altra peça essencial del mecanisme: l’acusació mutant. Una causa que canvia de pell, que comença per unes factures i acaba en una macroestructura de blanqueig, que utilitza informes d’altres procediments, sospites espanyoles i peces ja desgastades per sostenir anys de presó a Andorra.Una acusació penal no pot ser líquida. No pot adaptar-se a cada esquerda probatòria. No pot canviar de forma segons convingui al relat fiscal. I encara menys pot negar proves essencials, com una pericial cal·ligràfica quan una acusada discuteix una signatura que s’utilitza contra ella. Si el document t’incrimina i el jutge no et permet comprovar tècnicament si la signatura és teva, el procés deixa de buscar la veritat i comença a protegir la condemna.
El testimoni clau no apareix
La defensa de Patricia Bragança Varela, en favor de Luis Pablo La Plana i Amélie André Monique Pérez, potser resumeix millor que cap altra la desproporció humana de la causa. A La Plana se’l converteix en sospitós per una reunió del comité de prevenció del blanqueig (CPB) avalada per un informe de KPMG. A Amélie se l’arrossega per un ingrés de 40.000 euros, un fax d’autoria discutida, un Excel defectuós i l’absència del testimoni clau: Rafael Pallardó, que ni tan sols compareix perquè la defensa pugui preguntar-li si la coneixia o si va coordinar res amb ella.Acusar una persona de conspirar amb una altra i no portar aquesta altra persona al judici és una fallida elemental del dret de defensa. Si l’Estat no pot provar, ha d’absoldre. Però en el cas BPA sembla que massa vegades el dubte no va afavorir l’acusat: va afavorir el relat.
Ignorància deliberada
La defensa d’Antoni Duró Arajol, en representació de Josep Elfa Farré, va mostrar l’ús abusiu de l’anomenada ignorància deliberada. Aquesta doctrina, utilitzada amb rigor, serveix per impedir que algú tanqui voluntàriament els ulls davant un delicte evident. Però usada com a comodí, es converteix en una eina perillosíssima: com que no puc provar que ho sabies, dic que ho havies de saber; com que no puc provar la teva voluntat criminal, dic que vas mirar cap a una altra banda; com que no puc provar el teu benefici il·lícit, converteixo un bonus laboral en sospita de mossegada.En el cas d’Elfa, l’acusació semblava reduir-se a una nota manuscrita i a una construcció de coneixement presumpte. Però el dret penal no pot condemnar intuïcions. I encara menys pot criminalitzar una carrera professional sencera perquè l’Estat necessita fer encaixar una peça dins d’un puzle ja decidit.
Operació contra BPA
La defensa d’Antoni Riestra González de Ubieta, sobre Santiago de Rosselló, Joan Cejudo, Ana María Bermejo i Jaume Sansa, va portar la crítica al cor polític del cas: FinCEN, Operació Catalunya, pressió exterior, nota nord-americana, policies, fiscalies, UIFAnd, Sepblac i la sospita que la caiguda de BPA no va ser només una conseqüència bancària, sinó una operació institucional molt més complexa.Riestra insistia en un punt crucial: els controls existien, KPMG va intervenir, hi havia expedients de compliment normatiu, sistemes d’alerta, documentació i òrgans interns. I aquí apareix una de les trampes més perverses de l’acusació: si no investigaves, eres culpable per no investigar; si investigaves, eres culpable perquè investigar demostrava que sabies massa. Amb aquesta lògica, tot control es converteix en autoinculpació. Tot correu en sospita. Tota diligència en prova de consciència criminal. Això destrueix la cultura de compliment normatiu i converteix el compliance en una trampa penal.
La trampa perfecta
La defensa de Joan Miró Ariza, en favor d’Isabel Sarmiento, va ser probablement una de les més demolidores des del punt de vista constitucional. Sarmiento apareix no com una tècnica que va ocultar, sinó com una tècnica que va documentar, va demanar informació, va reclamar registres, va impulsar auditories, va informar el CPB, va col·laborar amb la UIFAnd i va deixar rastre. I tot i així, aquesta traçabilitat s’hauria utilitzat contra ella.El missatge que deixa aquesta condemna és devastador per a qualsevol professional de prevenció de blanqueig: si fas la teva feina i deixes papers, aquests papers poden ser utilitzats demà per dir que sabies; si no deixes papers, diran que ocultaves. És la trampa perfecta. I un sistema que converteix la diligència en indici de culpa no està premiant la legalitat: està castigant la transparència.
Raó d’Estat
Finalment, la defensa de Jesús Jiménez Naudí en favor de Joan Pau Miquel Prats va tancar el cercle amb la pregunta més incòmoda de totes: va existir realment una organització criminal unificada que justifiqués la tesi del fiscal, o es va construir un totum revolutum amb empresaris xinesos, restaurants, sospites, informes espanyols, episodis inconnexos i una gran narració importada de la causa Emperador?La defensa insistia en el delicte precedent: si els diners procedien essencialment de comerç, importacions, vendes en efectiu, frau fiscal o evasió tributària a Espanya, calia preguntar-se si això era delicte precedent de blanqueig a l’Andorra del 2008 a 2011. I la resposta, repetida una vegada i una altra per les defenses, és el taló d’Aquil·les del cas: no en els termes que la condemna necessitava. Sense delicte precedent aplicable, el blanqueig es converteix en una construcció retrospectiva. Sense prova directa individualitzada, la condemna es converteix en una arquitectura de sospites. I sense garanties, la sentència es converteix en una raó d’Estat disfressada de justícia.
Una pel·lícula de sang, drogues i violència
Les últimes informacions conegudes en el judici del cas Kitchen aporten ara un context demolidor. La primera recull una conversa atribuïda a l’exsecretari d’Estat de Seguretat espanyol Francisco Martínez, en què es parla de decisions “absolutament desproporcionades” i de coordinació entre autoritats espanyoles i andorranes, UIFAnd, Sepblac i fiscalies, amb la nota del FinCEN com a detonant final. Encara que tot aquest entorn sigui fang polític, maniobres creuades i acusacions entre aparells de poder, el fet essencial per al debat públic és brutal: la caiguda de BPA torna a aparèixer envoltada de coordinació institucional, pressió exterior i decisions excepcionals adoptades amb una rapidesa que, vista avui, exigeix explicació política.La segona peça és encara més letal per al relat penal andorrà: Rafael Pallardó, l’empresari sobre el qual girava bona part del cas, acaba a Espanya amb una pena substituïda per multes que sumen 4.356 euros, en un escenari on la mateixa informació periodística subratlla que els diners procedien de l’excedent generat pel frau fiscal, mercaderia no declarada, IVA no pagat i diner negre comercial. És a dir, exactament allò que les defenses porten anys dient: que el cor econòmic del cas no era una gran pel·lícula de sang, drogues i violència, sinó una maquinària de frau fiscal i comerç opac que a Andorra, en aquell moment, no podia sostenir sense més el blanqueig penal que es va construir després.
Frau fiscal
Aquest contrast és moralment insuportable. A Espanya, l’eix de la causa Emperador es desinfla fins a penes substituïdes per multes. A Andorra, empleats, tècnics, gestors i directius reben el pes d’una condemna duríssima. Si el suposat origen criminal acaba reduït, rebaixat o explicat essencialment com a frau fiscal, com es sosté la devastació penal andorrana? Com es justifica que els qui eren al banc rebin una resposta més ferotge que els qui, segons el mateix relat, generaven o canalitzaven els diners? Com pot Andorra continuar mirant cap a una altra banda quan la causa matriu es desinfla i les defenses internes mostren errors, denegacions de prova, inferències i manca d’individualització?Aquí ja no parlem només de BPA. Parlem de la credibilitat d’Andorra com a Estat. Parlem de si el país va tenir una justícia capaç de resistir la pressió o una justícia que va tancar files amb el poder. Parlem de si el Tribunal de Corts va jutjar fets o va administrar una necessitat política. Parlem de si la Fiscalia va provar o va narrar. Parlem de si l’Estat va investigar o va necessitar culpables. I parlem, sobretot, de si una democràcia petita pot permetre’s el luxe de sacrificar garanties per tranquil·litzar Washington, Madrid, els supervisors internacionals i la seva pròpia opinió pública.La resposta hauria de ser no. Sempre no.
Necessitat d’un indult
Un Estat de dret no es mesura quan tot és fàcil. Es mesura quan té por. I Andorra va tenir por: por del FinCEN, por de la reputació internacional, por del col·lapse del sistema financer, por que se sabés fins a quin punt el seu model econòmic havia viscut durant dècades d’una opacitat que tothom coneixia. Però la por no autoritza a condemnar sense prova individualitzada. La por no converteix el frau fiscal espanyol en delicte precedent andorrà per art de màgia. La por no justifica negar pericials, acceptar informes importats sense contradicció suficient, confondre xifres, usar rumors laborals, criminalitzar administratius o exigir a tècnics de compliance que vegin allò que ni auditors ni reguladors van afirmar llavors amb claredat.Per això l’indult ja no es pot plantejar com una extravagància. S’ha de plantejar com una via de reparació institucional. No un indult per compassió. No un indult per oblidar. No un indult per tapar. Un indult precisament per obrir la veritat. Un indult perquè una condemna nascuda d’una “xapussa” judicial, d’una macrocausa inflada, d’una pressió internacional i d’una manca de prova individualitzada no pot continuar sent la targeta de visita d’Andorra davant d’Europa.Si el país vol recuperar credibilitat, ha de ser capaç de dir: això es revisa, això es repara, això s’investiga.
Responsabilitat política
I juntament amb l’indult ha d’arribar la responsabilitat. Xavier Espot, Jordi Cinca, Gilbert Saboya, els responsables de l’INAF, de l’AREB, de l’AFA, de la UIFAnd, els actors polítics, financers, judicials i institucionals que van participar, impulsar, gestionar, aprofitar o encobrir aquesta operació han de donar explicacions. Si hi va haver responsabilitat política, s’ha d’assumir. Si hi va haver responsabilitat institucional, s’ha de depurar. I si hi ha indicis de responsabilitat penal, s’ha d’investigar amb les mateixes garanties que es van negar a altres.No es tracta de venjança. Es tracta d’higiene democràtica. Es tracta que cap país pot anomenar-se Estat de dret si converteix els seus ciutadans en danys col·laterals d’una operació reputacional.
“No es época para tontos”
La sèrie “Caso BPA: 9 defensas contra el relato fiscal”, publicada al canal “No es época para tontos”, no tanca el debat: l’obre. I l’obre on més fa mal. Als folis. Als noms. A les defenses. A les contradiccions. Als silencis. Als errors. A les proves denegades. A les vides destruïdes.Cada episodi mostra una part de la mateixa maquinària: empleats tractats com a criminals per fer la seva feina, directius castigats per confiar en informes, tècnics convertits en bocs expiatoris, gestors arrossegats per operacions que no van decidir, acusats obligats a defensar-se no contra proves clares, sinó contra una atmosfera de culpabilitat.Andorra només té dos camins. El primer és continuar defensant la versió oficial, confiar que el cansament, el temps i la por enterrin el cas. El segon és fer el que fan els països adults quan descobreixen que la seva justícia podria haver-se equivocat sota pressió: revisar, reparar i exigir responsabilitats.La primera via protegeix el poder. La segona protegeix l’Estat de dret.
Petició a Change.org
Per això, des d’ATTAC i des del Partit Pirata, la petició d’indult dels condemnats s’ha de formular com el que realment és: una exigència de credibilitat nacional. Perquè no hi ha credibilitat de país si l’Estat pot fabricar culpables per salvar la seva imatge. No hi ha credibilitat si una condemna pot sostenir-se sobre inferències, retroactivitat i tones de paper. No hi ha credibilitat si la justícia castiga qui va documentar, qui va votar avalat per KPMG, qui va tramitar un ingrés inferior al llindar, qui va signar un paper discutit, qui va tallar una operativa, qui va demanar explicacions o qui simplement era dins del banc equivocat en el moment en què el país necessitava un sacrifici.Busquin l’enllaç de la petició a Change.org. Vegin la sèrie completa al canal “No es época para tontos”. No per simpatia cap a BPA. No per nostàlgia bancària. No per defensa de l’opacitat fiscal. Que la vegi qui cregui que l’Estat ha de provar abans de condemnar. Que la vegi qui cregui que la presumpció d’innocència no és una frase bonica, sinó l’última defensa del ciutadà davant el poder. Que la vegi qui vulgui entendre com una macrocausa pot convertir-se en una fàbrica de culpabilitat si els jutges deixen d’exigir precisió i accepten el relat com a prova.
La dignitat perduda
Perquè quan el suposat epicentre espanyol del cas acaba reduït a multes irrisòries, quan les defenses andorranes mostren esquerdes gegantines, quan apareixen indicis periodístics de coordinació institucional i quan la condemna continua pesant sobre persones concretes, ja no n’hi ha prou amb dir que el cas era complex.Cal atrevir-se a dir una altra cosa: potser el cas BPA va ser una monumental “xapussa” judicial. Potser va ser una operació d’Estat. Potser Andorra va destruir persones per salvar una imatge. I potser l’única manera de començar a recuperar la dignitat perduda és exactament la que el poder més tem: indult, veritat i responsabilitat.
Aquest article forma part de la sèrie documental “Caso BPA: 9 defensas contra el relato fiscal”, publicada al canal de YouTube “No es época para tontos”.Llista completa de vídeos: https://www.youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiEK9klZkb5xTWtqju2h9Mvr