Després de 30 anys veient, patint, denunciant i documentant determinades formes de funcionar del poder a Andorra, hi ha una cosa que ja no estic disposat a fer: fingir sorpresa. No estic sorprès, estic preocupat i, sobretot, estic fart. Ara ens presenten una nova reforma de la Justícia, una reorganització, una modernització, noves classificacions professionals, nous sous, noves competències, nous organigrames i, naturalment, noves paraules boniques: eficiència, modernització, objectivitat, racionalització, seguretat jurídica. El problema és que portem massa anys escoltant paraules boniques mentre darrere apareixen expedients que, quan els obres i els estudies de debò, fan vergonya.
Font:
Autor: Josep Guirao
Publicat el: 11 d’agost 2026
Partim d’una premissa que per a mi, després de tots els expedients que hem analitzat, ja no és una hipòtesi: la Justícia andorrana arrossega des de fa molts anys una anomalia estructural. No estic dient que cada jutge sigui dolent, que cada fiscal sigui corrupte o que cada sentència sigui injusta. Estic dient una cosa molt més greu: quan amb persones diferents, durant èpoques diferents i en procediments completament diferents apareixen una vegada i una altra retards incomprensibles, problemes de contradicció, decisions difícilment explicables, conflictes d’aparença d’imparcialitat, penes que posteriorment són corregides o desmuntades, persones que passen períodes enormes privades de llibertat abans de ser absoltes, procediments concursals eterns, recusacions, problemes de notificació, dubtes sobre la individualització de la prova i expedients que semblen impossibles de revisar, la paraula casualitat comença a quedar molt petita.
Un error és un error, dos errors poden ser mala sort, però quan obres expedient rere expedient i acaba apareixent sempre la mateixa pregunta —qui controla el que controla?— ja no estem parlant només d’errors, estem parlant de sistema.
Els magistrats que venen de fora
Andorra no es pot convertir en un parc temàtic judicial, en una mena de Disneyland de relaxació professional per a magistrats que venen de fora, compleixen un mandat, dicten resolucions capaces de marcar per sempre la vida de ciutadans andorrans i després desapareixen del paisatge com si haguessin passat una temporada en un resort jurídic dels Pirineus.
Tampoc pot convertir-se en un territori d’oportunisme per a determinats locals que descobreixen que una toga, una fiscalia, una magistratura, un càrrec o una determinada proximitat institucional proporcionen alguna cosa molt més valuosa que un salari: poder. No deien que la Justícia era cega? Doncs que ho sigui de veritat, que no vegi cognoms, famílies, amistats, despatxos, bancs, partits, ministres, ni qui és de casa i qui no, ni qui té poder i qui arriba davant del tribunal només amb un advocat, una carpeta i por. Perquè si la Justícia és cega només quan li convé, aleshores no és cega, està mirant perfectament.
I és en aquest context que apareix la nova reforma. El Partit Socialdemòcrata (PS) ha demanat al Govern els estudis utilitzats per justificar la nova classificació professional i salarial del personal de Justícia. Perfecte, però jo vull anar molt més lluny. Vull saber qui va dissenyar cada canvi, quins informes jurídics el sostenen, quins estudis econòmics existeixen, com s’ha valorat cada lloc de treball, quines puntuacions s’han assignat, quina metodologia s’ha utilitzat, qui va proposar que determinades competències sortissin de l’àmbit del Consell Superior de la Justícia, qui va redactar les noves instruccions, quines reunions hi ha hagut, quins informes interns existeixen i quines discrepàncies s’han produït, si és que se n’han produït. I vull saber per què una reforma que se’ns presenta com a racional i objectiva necessita que l’oposició hagi de reclamar expressament els documents que haurien de demostrar, precisament, que és racional i objectiva, curiós concepte de transparència.
No ens distraguem amb els sous, perquè aquest assumpte no va només de sous, va de poder. El mateix projecte del Govern reconeix un canvi de model de gestió. El Consell Superior de la Justícia conservarà determinades competències relacionades amb batlles, magistrats i fiscals, però el personal administratiu de l’Administració de Justícia, els secretaris judicials, els oficials, els administratius i una part dels mitjans materials i pressupostaris canvien d’òrbita. La gestió es desplaça cap al Ministeri, cap a l’Executiu. I apareix una expressió que no hauríem de banalitzar: instruccions governatives respecte de funcions considerades accessòries a la funció jurisdiccional. Instruccions governatives en Justícia. Ens diran que només són qüestions accessòries, però què és exactament accessori? Ho és el funcionari que tramita un expedient, el secretari que fa funcionar l’oficina judicial, el sistema informàtic on hi ha els procediments, el pressupost que permet contractar personal, la cobertura d’una baixa o la decisió sobre quin òrgan rep més recursos? Són accessoris el diner, el personal i la infraestructura?
Control governamental
És molt fàcil defensar la independència judicial dient que cap ministre no pot trucar a un jutge i ordenar-li quina sentència ha de dictar. És clar que no, seria tan bast que fins i tot faria riure. Però el poder modern no necessita funcionar així. No cal ordenar una sentència si pots condicionar l’ecosistema dins del qual s’ha de produir, no cal tocar el paper si administres la taula sobre la qual s’escriu. No afirmo que això estigui passant il·lícitament, afirmo que quan un sistema ja té un greu problema de confiança hem de preguntar-nos per què estem construint una arquitectura en què l’Executiu guanya capacitat sobre personal, pressupost, mitjans i gestió administrativa. La pregunta no és només si el poder serà utilitzat malament; la pregunta és per què ampliem les possibilitats perquè algun dia pugui ser-ho.
La Constitució no diu que el Consell Superior de la Justícia sigui un club protocol·lari per fer-se fotografies. Diu que és l’òrgan de representació, govern i administració de l’organització judicial, que ha de vetllar per la independència i pel bon funcionament de la Justícia. Per tant, expliquin als ciutadans com encaixa aquesta missió amb un sistema en què una part cada vegada més significativa de les eines necessàries perquè funcionin els tribunals queda gestionada des de l’Executiu. Expliquin-ho amb documents, informes, dates, noms i responsabilitats, no amb PowerPoints, rodes de premsa i frases prefabricades.
Aquí apareix la meva pitjor sospita: que no estiguem davant d’una reforma concebuda per investigar per què ha fallat la Justícia, sinó davant d’una reforma concebuda per administrar millor aquest fracàs. Convertir una crisi de confiança en una qüestió de recursos humans, les sentències incomprensibles en problemes organitzatius, els retards intolerables en estadístiques, els ciutadans destrossats en números d’expedient i els errors judicials en incidències administratives. I, sobretot, repartir tant la responsabilitat que, quan torni a passar una barbaritat, ningú no sàpiga qui n’ha de respondre. Si falta personal, Funció Pública; si falta pressupost, el Ministeri; si hi ha un embús, el tribunal; si falta un magistrat, el Consell Superior; si falla el sistema informàtic, el Govern; si una sentència tarda anys, l’òrgan jurisdiccional. Tots responsables i, al final, ningú responsable, el somni burocràtic perfecte.
Una Justícia petita
Mentrestant, el ciutadà espera. Espera una resolució, un recurs, una revisió, espera que algú admeti que potser el sistema es va equivocar. I de vegades espera 15 anys. Montserrat Gimeno va ser condemnada a 20 anys i en va complir 15 a la Comella. Durant aquells anys va sostenir que era innocent de l’assassinat que se li atribuïa i va assenyalar una altra persona del seu entorn familiar. Va demanar revisar el cas i el sistema va mantenir la condemna. Això no m’autoritza a dir que un tribunal declarés la seva innocència, perquè no ho va fer. Però ens obliga a formular una pregunta brutal: i si tenia raó? Tenim una Justícia prou valenta per fer-se aquesta pregunta quan una sentència ja és ferma? O la cosa jutjada es converteix massa fàcilment en una muralla que també protegeix el sistema de reconèixer els seus possibles errors? Gimeno va recuperar la llibertat després de 15 anys i va morir poc després. Un Estat de dret hauria de poder dormir tranquil sabent que va fer absolutament tot el possible abans de prendre 15 anys de vida a una persona.
I Gimeno no està sola a les nostres carpetes. Tenim una persona que va passar 785 dies privada de llibertat abans d’acabar absolta. 785 dies. Qui torna això? Qui torna un Nadal, dos aniversaris, una conversa amb els fills, 785 nits mirant una paret mentre l’Estat encara no ha demostrat la culpabilitat? Després podem parlar d’eficiència, però primer hauríem de parlar de persones.
Tenim procediments on hem analitzat penes posteriorment modificades, resolucions l’adequació de les quals als límits legals hem qüestionat documentalment, la investigació sobre Fátima Ramírez Souto, l’expedient Cassany, anys de procediments concursals, béns, notificacions, subhastes, creditors i contradicció. Tenim investigacions sobre l’opacitat de les subhastes judicials i preguntes bàsiques que haurien de tenir respostes fàcils: qui compra, com s’adjudica, quina traçabilitat existeix, qui audita i quins conflictes d’interès poden aparèixer.
Tenim l’expedient que hem anomenat Jean Lion, amb recusacions, xarxes professionals i familiars i la qüestió de l’aparença d’imparcialitat. Un tribunal no només ha de ser imparcial, també ho ha de semblar. En un país tan petit, on els vincles professionals, polítics i familiars inevitablement es creuen, l’exigència de transparència no pot ser menor, ha de ser molt més gran. Andorra és petita, precisament per això no es pot permetre una Justícia petita.
Advocats perseguits
I després hi ha els advocats. Josep Parramon va ser condemnat a 18 mesos de presó condicional i cinc anys d’inhabilitació professional. El Tribunal Constitucional va deixar posteriorment sense efecte aquella inhabilitació perquè excedia el marc legal aplicable. Això no va anul·lar tota la condemna, però deixa una realitat extraordinàriament incòmoda: una pena capaç d’apartar un advocat de la professió durant cinc anys havia estat imposada i confirmada abans que el Constitucional hagués de corregir-la. La correcció va arribar, sí, però després del dany professional, reputacional i personal. El recurs que corregeix un error no fa que l’error no hagi existit.
Emili Campos representa una altra forma de conflicte amb el sistema. Ha mantingut disputes obertes amb institucions judicials i amb el Col·legi d’Advocats, ha formulat recusacions i denúncies, ha portat qüestions relacionades amb el funcionament de la Justícia davant organismes internacionals i ha denunciat tractes que considera discriminatoris, inclosa la valoració dels seus honoraris. Una cosa és rebutjar les seves tesis si no tenen fonament i una altra de molt diferent és que la mateixa crítica sistèmica comenci a ser tractada com una conducta sospitosa. Quan un advocat percep que investigar, recusar o denunciar pot convertir-lo en el següent problema, el missatge no va només dirigit a ell, arriba a tota l’advocacia: compte amb on poses el nas, compte amb qui qüestiones, compte amb què denuncies.
Josep Antoni Silvestre ha estat una figura central en les defenses del cas BPA. Una recusació impulsada per ell contra un magistrat va prosperar. Això no significa que totes les seves denúncies siguin certes, però sí que demostra que almenys una objecció relativa a la imparcialitat va tenir prou fonament jurídic per ser acceptada. Silvestre també ha declarat públicament sentir-se perseguit per la Justícia andorrana i ha estat objecte de procediments vinculats a la seva activitat professional. Algunes de les seves reclamacions han estat desestimades, i això també forma part del relat. Però queda una qüestió inquietant: en un país petit, què passa quan l’advocat que combat una gran causa d’Estat acaba convertit ell mateix en objecte d’investigació? Encara que tot acabi sent legal, l’efecte intimidatori existeix.
Antoni Riestra González de Ubieta va ser processat per una fotografia captada a dependències judicials en què apareixien membres de la família Pujol i el seu advocat. Va ser absolt i el Tribunal Superior va confirmar l’absolució després del recurs de la Fiscalia. Això no demostra automàticament una represàlia, però recorda una cosa que sovint oblidem: el càstig no sempre és la condemna. El procediment ja existeix, el nom ja apareix als mitjans, la reputació ja està exposada, els clients ja ho han vist i l’advocat ja ha hagut de defensar-se. De vegades, el mateix procediment és part del càstig.
Pere Cristòfol ens porta al terreny de les reclamacions milionàries posteriors a BPA, Vall Banc i Pléyade. Ha intervingut en la defensa de Loan Fité i ha qüestionat documentalment la titularitat de crèdits reclamats per quantitats de diversos milions d’euros. La seva tesi és que s’haurien concedit reiterades oportunitats a les entitats reclamants per acreditar la titularitat d’aquests crèdits i que la documentació aportada obre interrogants sobre la correspondència entre determinats actius i els crèdits litigiosos. Aquesta és la posició del lletrat, no una condemna contra cap entitat. Però si un advocat presenta números de crèdit, testimonis notarials, documents públics i discrepàncies que considera objectives, el mínim exigible a un sistema que vulgui inspirar confiança és una resposta transparent, exhaustiva i comprensible. Cristòfol ha arribat a escriure que poques vegades havia vist tan poques ganes de rectificar davant d’una condemna que ell considera imposada a una persona innocent. Pot estar equivocat, però quan advocats diferents, en assumptes diferents i durant anys diferents formulen diagnòstics tan durs, la resposta institucional no pot limitar-se eternament a dir que tots són mals perdedors.
També hi ha Eduard Bosch, un nom que forma part de la història d’aquests conflictes i que mereix recuperar el seu expedient amb tota la documentació abans de formular conclusions. No atribuiré fets que no pugui documentar, precisament perquè una de les coses que exigeixo a la Justícia és que no faci exactament això. Però la memòria judicial d’Andorra no pot començar el dia que convé a les institucions ni acabar quan els expedients resulten incòmodes.
Tenim McCarthy, milers de pàgines on la conclusió responsable no va consistir a declarar innocent ni culpable ningú des d’un micròfon, sinó a identificar prou interrogants metodològics, probatoris, lingüístics, temporals i processals per exigir una revisió completa de l’expedient. Quan un procediment familiar consumeix tants anys que el temps acaba resolent allò que la Justícia no va poder resoldre a temps, ja no existeix reparació possible. Pots guanyar una sentència, però no pots retornar una infància.
Tenim Dubuc, les qüestions investigades al voltant del Registre Civil, recusacions, conflictes d’interès, advocats denunciant mecanismes disciplinaris i drets de defensa, i tenim BPA: més de 6.000 pàgines, nou defenses finals analitzades una per una i una pregunta que continua sent fonamental, es va individualitzar realment, amb la precisió que exigeix el dret penal, la conducta i la prova atribuïble a cadascun dels condemnats? El dret penal no condemna atmosferes, institucions o sospites generals. No hauria de condemnar perquè algú «ho havia de saber». Condemna persones per fets demostrats amb proves individualitzades, més enllà de tot dubte raonable.
Tenim la fallida de la gestora d’inversions Valora, que s’arrossega pels tribunals andorrans des de fa 17 anys! Hi ha un imputat, Xavier Felipó, responsable d’aquest desastre financer, que va provocar un forat de 22 milions d’euros i va deixar a l’estacada 400 clients. Però per estranyes connivències –Xavier Felipó és un protegit de l’Andbank i de la poderosa família Ribas Reig– el cas encara està avui pendent de judici al Tribunal de Corts.
Europa intervé
Hem obert milers de pàgines, comparat defenses, buscat contradiccions, analitzat delictes precedents, investigat què va passar en altres jurisdiccions i qüestionat proporcionalitat i coherència. Massa sovint la resposta institucional acaba refugiant-se darrere de tres frases: la sentència és ferma, hi ha recursos, s’han complert els procediments. Però complir un procediment no garanteix automàticament haver fet justícia. La història del dret està plena de decisions formalment legals que avui ens avergonyeixen. Precisament per això existeixen els recursos, els tribunals constitucionals i Estrasburg.
I Estrasburg ja ha corregit Andorra. No és una opinió meva. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha declarat vulneracions del Conveni en assumptes andorrans relacionats, entre altres qüestions, amb imparcialitat, accés efectiu als recursos i mecanismes de revisió. Per tant, ja n’hi ha prou de presentar qualsevol crítica com la mania de quatre ciutadans enfadats. Hi ha precedents internacionals, resolucions i jurisprudència.
Encara resulta més paradoxal que el juliol del 2026 la Comissió Europea per a l’Eficiència de la Justícia (CEPEJ) estigués ajudant Andorra a desenvolupar un sistema objectiu per mesurar la càrrega de treball dels tribunals. Juliol del 2026. Encara estem desenvolupant el termòmetre per saber exactament quant treball suporta cada òrgan i, alhora, reorganitzem el pacient apel·lant a criteris racionals i objectius. Potser seria més assenyat mesurar abans d’operar. Saber on s’embussen els procediments, quant tarda cada tipus de causa, quantes resolucions són revocades i per què, quants incidents de nul·litat prosperen, quantes dilacions es reconeixen, quants expedients disciplinaris s’obren i s’arxiven, quant es tarda a cobrir una vacant i quins resultats produeixen les inspeccions. Això seria transparència judicial, no una fotografia institucional dient que tot millora.
La Justícia andorrana, a més, ja no viu tancada entre muntanyes. És objecte d’investigació acadèmica i els expedients que hem convertit en vídeos, podcasts i dossiers circulen, segons la informació que gestionem, entre juristes, professors i estudiants. No precisament com a exemples de perfecció institucional. Avui un expedient no desapareix dins d’un arxivador: es digitalitza, es tradueix, es compara, s’analitza amb intel·ligència artificial, es confronta amb jurisprudència internacional i pot acabar damunt la taula d’un estudiant de Dret a 3.000 quilòmetres d’Andorra preguntant-se com dimonis va poder passar allò. Aquest és el desastre reputacional que alguns encara no han entès.
Separació de poders
Durant 30 anys, la relació amb determinades institucions andorranes ha estat marcada per conflictes, pressions, procediments i enfrontaments relacionats amb parlar, publicar, denunciar i investigar. Es pot discutir com s’ha d’anomenar això, però el patró existeix des de la perspectiva de qui ho ha viscut. Quan calles ets un ciutadà, quan investigues ets un problema, quan publiques ets un irresponsable, quan denuncies ets un provocador, quan recorres ets un litigant, quan tornes a denunciar ets obsessiu, quan fas periodisme no ets periodista, quan fas cinema ets cineasta, quan fas política ets polític i quan publiques un vídeo ets youtuber. Canvieu l’etiqueta cada dilluns si voleu, l’expedient continuarà allà dimarts.
Els documents no tenen ideologia, tenen dates, signatures, resolucions, terminis i noms. Això és el que estem fent: recollir-los, ordenar-los, comparar-los, traduir-los i posar-los davant de tothom. Per això aquesta reforma preocupa. Després de tot el que hem vist, la primera reacció no pot ser confiar. La confiança institucional no s’exigeix, es guanya, i la Justícia andorrana l’ha de tornar a guanyar. El Govern també, el Consell Superior també.
Aquesta reforma, a més, no sembla una batalla entre un Govern que intenta arrabassar competències i un Consell Superior que s’hi resisteix heroicament. L’actual direcció del Consell Superior fa temps que defensa una reorganització de competències. Per tant, sembla més aviat un acord institucional sobre com redistribuir l’aparell judicial. I això obliga encara més a preguntar-nos quin contrapoder quedarà després. Separació de poders no significa que tres edificis tinguin tres rètols diferents. Significa que quan un es passa de la ratlla, l’altre el pot frenar, significa fricció, incomoditat i controls, significa que ningú no té totes les claus.
La por és que, mentre ens parlen d’eficiència, estiguin canviant discretament qui té determinades claus. No necessàriament per utilitzar-les demà, però les claus hi seran. El poder no s’ha d’avaluar només per les intencions que declara, sinó per les possibilitats que acumula. Per això aquesta reforma no s’hauria d’aprovar sense una auditoria independent de la Justícia andorrana, una auditoria real, externa, tècnica, jurídica i estadística, amb accés a expedients anonimitzats, anàlisi de temps, revocacions, errors, recursos humans, recusacions, conflictes d’interès, contractació, sistemes informàtics, funcionament disciplinari i relacions entre Govern, Fiscalia, CSJ i tribunals, i amb conclusions públiques.
Andorra no pot ser Disneyland per a jutges, ni un refugi professional, ni un retir de muntanya, ni una plataforma d’oportunisme per als locals, ni una màquina de triturar ciutadans mitjançant expedients interminables. Tampoc pot ser una institució on l’única persona obligada permanentment a demostrar que alguna cosa funciona malament sigui precisament qui pateix que funcioni malament. Quan un ciutadà presenta una anomalia seriosa, la institució ha de respondre; quan una sentència és corregida, algú ha d’estudiar per què; quan una persona passa 785 dies empresonada i acaba absolta, algú hauria d’explicar què ha fallat; quan una condemnada passa 15 anys defensant una altra autoria, el sistema ha de poder explicar fins a l’últim detall per què manté la seva certesa; quan Estrasburg corregeix Andorra, hem de saber què canvia després.
I quan una reforma transfereix noves competències a l’Executiu, cal preguntar per què, per què ara, per què així i qui guanya poder. Seguiu el poder. Els diners ajuden i els noms també, però seguiu el poder: qui podia decidir abans i qui podrà decidir després, qui podia dir que no i qui ho podrà fer demà, qui tenia el pressupost i qui el tindrà, qui controlava el personal i qui el controlarà, qui responia i qui respondrà. Això és una investigació.
La Justícia andorrana no és cega
La conclusió política és incòmoda: hi ha motius per sospitar que s’està intentant reparar la reputació de la Justícia sense haver reparat primer la Justícia. S’està canviant el quadre de comandament abans d’obrir el motor, redistribuint competències abans d’assumir responsabilitats, parlant de sous abans de parlar de víctimes, d’eficiència abans d’errors i de modernització abans de preguntar-nos quantes vides ha condicionat el sistema quan no ha funcionat. I si la pitjor sospita és correcta, l’objectiu no seria controlar directament cada jutge, seria una cosa més sofisticada: controlar l’entorn, gestionar el problema, reduir el soroll, repartir responsabilitats i professionalitzar l’aparença fins que, quan arribi el pròxim escàndol, resulti impossible assenyalar un únic lloc i dir: vostès són responsables.
Cal assenyalar quan correspongui: el Govern, el Consell Superior, els tribunals o la Fiscalia. I també rectificar quan correspongui, perquè investigar no significa decidir abans d’obrir l’expedient. Però després d’obrir prou expedients tampoc significa fingir que no veus el patró. La Justícia porta una bena als ulls perquè ha de ser cega davant dels noms i del poder, no perquè hagi de ser cega davant dels seus propis errors. Aquesta és la diferència que Andorra necessita recordar: Justícia cega davant dels noms, ulls completament oberts davant dels fets.
I mentre això no passi continuarem obrint expedients, fent vídeos, publicant documents, traduint sentències, comparant-les, enviant-les fora i parlant amb periodistes, juristes, professors, estudiants i universitats. Perquè el problema més gran per a un sistema opac no és un enemic, és un arxiu que algú es nega a tancar, i aquest arxiu no es tancarà.